Hablar al hueco: silencio y memoria en la última dictadura argentina (Speaking to the Hollow: Silence and Memory in the Last Argentinean Dictatorship, Parlar al buit: silenci i memòria en la última dictadura argentina, Hutsari hizketan: isiltasuna eta memoria Argentinako azken diktadura bitartean)

Resumen
El presente artículo es un análisis discursivo de la última dictadura argentina y su articulación a través de las instancias del silencio y la memoria. Para dilucidarlas, ahondamos en la raíz de las tecnologías de la violencia y sus consecuencias discursivas: el agotamiento de la capacidad colectiva de contar historias, la negación de la aberración colectiva y la perversión del lenguaje. A partir de ahí, estudiamos los ejes discursivos sobre los que se construyó la ficción del Proceso: el mesianismo, el maniqueísmo y el organicismo. Evaluamos finalmente la elaboración de nuevos discursos simbólicos como respuesta al dogmatismo, la creación de ficciones parciales, fragmentadas y provisorias que discutieron la historia oficial.
Abstract
This article is an analysis of the last Argentinian dictatorship discourse and its articulation through the instances of silence and memory. To elucidate them, we deal with the technologies of violence and its discursive consequences: the exhaustion of the collective ability to tell stories, the denial of collective aberration and the perversion of language. From there, we study the discursive axes through which the fiction of the Process was built on: messianism, manichaeism and organicism. Finally we evaluate the development of new symbolic discourses in response to dogmatism, the creation of partial, fragmented and provisional fictions that challenged the official story.
Resum
Aquest article és un anàlisi discursiu de l’última dictadura argentina i la seva articulació a través de les instàncies del silenci i la memòria. Per tal de dilucidar-les, aprofundim en els gèrmens de les tecnologies de la violència i les conseqüències discursives que se’n deriven: l’esgotament de la capacitat col·lectiva de narrar històries, la negació de l’aberració col·lectiva i la perversió del llenguatge. Tot seguit, estudiem els eixos discursius sobre els quals es va construir la ficció del Progrés: el messianisme, el maniqueisme i l’organicisme. Finalment, valorem el procés d’elaboració de nous discursos simbòlics com a resposta al dogmatisme, la creació de ficcions parcials, fragmentades i previsòries que discutiren la història oficial.
Laburpena
Artikulu honen helburua Argentinako azken diktaduraren diskurtsoa aztertzea da, eta isiltasunaren eta memoriaren bitartez nola eraiki zen ulertzen saiatzea. Horretarako, indarkeriaren teknologien oinarria sakon ikertuko dugu, baita horrek diskurtsoan eragin dituen ondorioak ere: gizarteak istorioak kontatzeko gaitasuna galtzea, herritar guztiek izugarrikerien aurrean begiak ixtea eta hizkuntza bihurritzea, hain zuzen ere. Jarraian, Prozesuaren fikzioa eraikitzeko diskurtsoaren ardatz nagusiak aztertuko ditugu: mesianismoa, manikeismoa eta organizismoa. Amaitzeko, dogmatismoari aurka egiteko sortu ziren diskurtso sinboliko berriak ebaluatuko ditugu, fikzio partzialak, zatikatuak eta behin behinekoak, historia ofiziala zalantzan jarri zutenak.